La gent sense plans

"De debò semblo un paio amb un pla?" - El Joker.

Doncs, no, si em permet que li respongui, estimat Joker. No en fa pas la pinta, vostè, de tenir un pla. I li podria perdonar que no tingués un pla (se n'ha de saber, de fer plans). Però el que no li puc perdonar és aquest punt de sornegueria que em gasta. Faci'ns un favor: no presumeixi de no tenir un pla.

Un n'està fart d'insistir-li a la gent que suposadament pretén ser eficient en la seva feina que la improvisació no és ni un art ni alguna cosa de la que presumir. Si de cas, és un recurs, l'últim recurs.
És l'últim recurs quan hem sigut dropos i no hem fet l'esforç de planificar i avançar-nos als esdeveniments, quan no hem investigat prou ni analitzat prou a fons i, per tant, se'ns escapen coses que no som capaços de preveure, quan apareix un imprevisible (que no un imprevist, que no és el mateix). I ser hàbil en la improvisació ens traurà de situacions compromeses.

Però el problema arriba quan presumeixo de ser un bon improvisador ABANS de planificar, quan em penso que sóc més llest que el món (en realitat, la única cosa que penso és que no em ve de gust de fer l'esforç de planificar, que és un exercici intel·lectual important i costa, no el sé fer) i que, quan arribi el moment, el meu "art improvisatiu" ja em traurà les castanyes del foc.

Res més lluny de la realitat. La gent que vacil·la i presumeix de les seves arts improvisatòries són uns dropos irredempts, uns poca-soltes de la gestió als què potser ja els hi hem donat massa màniga ampla. Deixin pas, estimats "improvisadors". Ara arriben els professionals.